Formentera, tots els silencis de l’horitzó
Assaltar fotogràficament Formentera amb el repte artístic d’aportar alguna novetat és una cosa així com assetjar un món de líquens prèviament saquejat. I pot esdevenir un perillós viatge, sempre cruel, en què el resultat no passi del tòpic. Pretendre, a més, la sorpresa d’una simbologia de l’illa és una temerària gosadia. Fugint de tot això, Francesc Fàbregas ha recorregut un camí més interessant: parteix de la freda manipulació analògica i digital, que universalitza la geografia en despullar-la d’identitat, per desembarcar en l’austeritat explosiva de la lomografia, prou romàntica per descobrir-hi que de tant en tant la primavera estima Formentera amb una candidesa molt naïf. I sobretot per arribar a allò més essencial: aquí tot és horitzó. Però un horitzó lineal tan rotund i absolut que regala a l’ull de l’artista un sentit gairebé taoista a la mirada. Fàbregas és un caçador furtiu que ha tornat amb silencis que ens acosten molt a la sensació d’haver arribat, per fi.
Joan Marí, periodista